#: locale=ca
## Tour
### Description
### Title
tour.name = Monestir de Pedralbes Quiz
## Skin
### Button
Button_1165891E_04EB_E5E3_4190_8DBB106B8BEC.label = VEURE PUNTUACIÓ
Button_1165891E_04EB_E5E3_4190_8DBB106B8BEC.pressedLabel = VEURE PUNTUACIÓ
Button_1165891E_04EB_E5E3_4190_8DBB106B8BEC_mobile.label = VEURE PUNTUACIÓ
Button_1165891E_04EB_E5E3_4190_8DBB106B8BEC_mobile.pressedLabel = VEURE PUNTUACIÓ
Button_17A4CD56_03C0_C180_4163_977EF9E17608.label = JUGAR
Button_17A4CD56_03C0_C180_4163_977EF9E17608_mobile.label = JUGAR
Button_266B607A_09A9_7F42_4163_1EF248B38964.label = CAT
Button_266B607A_09A9_7F42_4163_1EF248B38964_mobile.label = CAT
Button_2D27176B_0920_68B2_4182_B6E4A3E17DE9.label = VEURE PUNTUACIÓ
Button_2D27176B_0920_68B2_4182_B6E4A3E17DE9.pressedLabel = VEURE PUNTUACIÓ
Button_2D27176B_0920_68B2_4182_B6E4A3E17DE9_mobile.label = VEURE PUNTUACIÓ
Button_2D27176B_0920_68B2_4182_B6E4A3E17DE9_mobile.pressedLabel = VEURE PUNTUACIÓ
Button_4DC60CE4_09F9_6746_419B_80A9DA6B42F1.label = CAS
Button_4DC60CE4_09F9_6746_419B_80A9DA6B42F1_mobile.label = CAS
Button_4F95CADF_58D1_E143_41A4_45A359CB89FB.label = FINAL
Button_4F95CADF_58D1_E143_41A4_45A359CB89FB.pressedLabel = FINAL
Button_4F95CADF_58D1_E143_41A4_45A359CB89FB_mobile.label = FINAL
Button_4F95CADF_58D1_E143_41A4_45A359CB89FB_mobile.pressedLabel = FINAL
Button_5F9CCDC6_001B_4703_4163_4D7AC4D16ACE.label = Català
Button_5F9CCDC6_001B_4703_4163_4D7AC4D16ACE_mobile.label = Català
Button_6026B8F3_001F_4D02_416C_28C68CFFCF11.label = Castellano
Button_6026B8F3_001F_4D02_416C_28C68CFFCF11_mobile.label = Castellano
### Multiline Text
HTMLText_10021E9F_03C0_C080_4188_369E0CD19860.html = HISTÒRIA
La darrera restauració del testament de la reina Elisenda de Montcada ha posat al descobert que el document sembla ser un palimpsest (1) amb un missatge ocult, però l’investigador que estudiava el manuscrit, Henry Raymond, ha desaparegut amb el testament sense deixar cap rastre. Poc després, Henry fa pública la voluntat de revelar el secret que ha desxifrat només a aquell investigador que, com ell, sigui digne del seu contingut. És per això que ha deixat tot un seguit de pistes i preguntes a diversos escenaris del monestir que portaran a desvelar el misteriós contingut del missatge. Esteu preparats per demostrar la vostra vàlua com a investigadors i investigadores al joc de pistes que us proposa? Afanyeu-vos; el joc acaba de començar!
(1) Un palimpsest és un còdex o un document que ha estat utilitzat dues vegades, després d’ésser raspat el primer text per escriure-n’hi un de nou.
HISTòRIA
La darrera restauració del testament de la reina Elisenda de Montcada ha posat al descobert que el document sembla ser un palimpsest (1) amb un missatge ocult, però l’investigador que estudiava el manuscrit, Henry Raymond, ha desaparegut amb el testament sense deixar cap rastre. Poc després, Henry fa pública la voluntat de revelar el secret que ha desxifrat només a aquell investigador que, com ell, sigui digne del seu contingut. És per això que ha deixat tot un seguit de pistes i preguntes a diversos llocs del monestir que portaran a desvelar el misteriós contingut del missatge. Esteu preparats per demostrar la vostra vàlua com a investigadors i investigadores al joc de pistes que us proposa? Afanyeu-vos; el joc acaba de començar!
(1) Un palimpsest és un còdex o un document que ha estat utilitzat dues vegades, després d’ésser raspat el primer text per escriure-n’hi un de nou.
MALA SORT!
No has arribat a la puntuació necessària per poder desxifrar l'enigma del testament de la reina Elisenda de Montcada.
___________
PUNTUACIÓ MÍNIMA QUE ES NECESSITA: 650 punts
MALA SORT!
No has arribat a la puntuació necessària per poder desxifrar l'enigma del testament de la reina Elisenda de Montcada.
___________
PUNTUACIÓ MÍNIMA QUE ES NECESSITA: 650 punts
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baix medieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baix medieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
ENHORABONA!
Has aconseguit desxifrar l'enigma:
___________
La banya d’unicorn, flagell del missatger de la por, està oculta al meu palau, lluny de les urpes del Caos reptant, que cerca destruir-la. Protegiu-la de la seva funesta influència.
ENHORABONA!
Has aconseguit desxifrar l'enigma:
___________
La banya d’unicorn, flagell del missatger de la por, està oculta al meu palau, lluny de les urpes del Caos reptant, que cerca destruir-la.
Protegiu-la de la seva funesta influència.
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baix medieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
PUNTUACIÓ TOTAL
{{quiz.score}}/{{quiz.score.total}}
PUNTUACIÓ TOTAL
{{quiz.score}}/{{quiz.score.total}}
ELEMENTS OCULTS
{{quiz.media.items.found}}/{{quiz.media.item.count}}
ELEMENTS OCULTS
{{quiz.media.items.found}}/{{quiz.media.item.count}}
ESCENARIS:
{{quiz.media.index}}/{{quiz.media.count}}
ESCENARIS
{{quiz.media.index}}/{{quiz.media.count}}
TEMPS
{{quiz.time.remaining}}
TEMPS
{{quiz.time.remaining}}
PUNTUACIÓ ESCENARI
{{quiz.media.score}}/{{quiz.media.score.total}}
PUNTUACIÓ ESCENARI
{{quiz.media.score}}/{{quiz.media.score.total}}
02 CLAUSTRE
Al voltant del claustre es distribueixen les estances principals del monestir: la sala capitular (del segle XV), l’abadia, la infermeria (del segle XVI), el refetor, el dormidor i les cel·les de dia. Els capitells que sostenen els arcs ogivals estan decorats amb fulles molt estilitzades i amb els escuts de la casa reial i dels Montcada, la fusió dels quals va donar lloc a l’escut de la comunitat.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
02 CLAUSTRE
Al voltant del claustre es distribueixen les estances principals del monestir: la sala capitular (del segle XV), l’abadia, la infermeria (del segle XVI), el refetor, el dormidor i les cel·les de dia. Els capitells que sostenen els arcs ogivals estan decorats amb fulles molt estilitzades i amb els escuts de la casa reial i dels Montcada, la fusió dels quals va donar lloc a l’escut de la comunitat.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
03 CAPELLA DE SANT MIQUEL
La cel·la o capella de Sant Miquel està decorada amb un magnífic conjunt de pintures murals encomanades al pintor Ferrer Bassa per l’abadessa Francesca ça Portella. Les pintures constitueixen el primer exponent a la Península de la pintura italiana del Trecento. La iconografia s’inspira en les devocions marianes i representa la passió de Crist, els goigs de la Mare de Déu i diverses figures de sants.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
03 CAPELLA DE SANT MIQUEL
La cel·la o capella de Sant Miquel està decorada amb un magnífic conjunt de pintures murals encomanades al pintor Ferrer Bassa per l’abadessa Francesca ça Portella. Les pintures constitueixen el primer exponent a la Península de la pintura italiana del Trecento. La iconografia s’inspira en les devocions marianes i representa la passió de Crist, els goigs de la Mare de Déu i diverses figures de sants.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
04 SEPULCRE DE LA REINA (claustre)
Elisenda de Montcada (c. 1292-1364), filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d’Elisenda de Pinós, es va convertir en reina arran del seu matrimoni amb Jaume II el Just (1267-1327), amb qui va fundar el monestir de Pedralbes. A Pedralbes, hi va passar els darrers 37 anys de la seva vida i, tot i que mai va professar com a monja, va participar activament en la vida
de la comunitat.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
04 SEPULCRE DE LA REINA (claustre)
Elisenda de Montcada (c. 1292-1364), filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d’Elisenda de Pinós, es va convertir en reina arran del seu matrimoni amb Jaume II el Just (1267-1327), amb qui va fundar el monestir de Pedralbes. A Pedralbes, hi va passar els darrers 37 anys de la seva vida i, tot i que mai va professar com a monja, va participar activament en la vida de la comunitat.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
08 CUINA
La cuina és un dels espais del monestir que millor reflecteixen el pas del temps. Utilitzada des del segle XIV fins l’any 1983, ha esdevingut un testimoni material únic dels usos que ha tingut en el decurs de la seva història. Prova d’això són els diferents atuells domèstics, la cambra frigorífica i els fogons que n’han format part i que encara es conserven.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
08 CUINA
La cuina és un dels espais del monestir que millor reflecteixen el pas del temps. Utilitzada des del segle XIV fins l’any 1983, ha esdevingut un testimoni material únic dels usos que ha tingut en el decurs de la seva història. Prova d’això són els diferents atuells domèstics, la cambra frigorífica i els fogons que n’han format part i que encara es conserven.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
07 REFETOR
Al claustre, davant de la font de l’Àngel, que servia de rentamans a les religioses, s’hi troba el refectori o refetor, que era l’espai on les monges menjaven, en silenci. L’avantcambra de la sala, anomenada De profundis, encara conserva els armaris adossats a la paret, revestits de rajoles de València dels segles XVI i XVIII, on es guardaven els atuells individuals
del menjar.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
07 REFETOR
Al claustre, davant de la font de l’Àngel, que servia de rentamans a les religioses, s’hi troba el refectori o refetor, que era l’espai on les monges menjaven, en silenci. L’avantcambra de la sala, anomenada De profundis, encara conserva els armaris adossats a la paret, revestits de rajoles de València dels segles XVI i XVIII, on es guardaven els atuells individuals del menjar.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baix medieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
09 CLAUSTRE DELS GATS
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baix medieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
05 sepulcre DE LA REINA (ESGLÉSIA)
L’església del monestir mostra una gran unitat arquitectònica per la rapidesa amb què es va construir. Manté l’especificat de l’estil gòtic català, amb una gran sobrietat i monumentalitat, però també les característiques pròpies de l’arquitectura mendicant del sud d’Europa. L’edifici és d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts i coberta de voltes de creueria.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
05 sepulcre DE LA REINA (ESGLÉSIA)
L’església del monestir mostra una gran unitat arquitectònica per la rapidesa amb què es va construir. Manté l’especificat de l’estil gòtic català, amb una gran sobrietat i monumentalitat, però també les característiques pròpies de l’arquitectura mendicant del sud d’Europa. L’edifici és d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts i coberta de voltes de creueria.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
10 INFERMERIA
La infermeria representa un dels exemples més ben conservats d’edifici hospitalari. Va ser reformada al segle XVI seguint els nous conceptes de medicina i higiene de l’època. Actualment allotja una col·lecció de mobles de construcció bàsica, senzilla i austera en els quals prevalen la utilitat i la funcionalitat per damunt de qualsevol aspecte estètic.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
10 INFERMERIA
La infermeria representa un dels exemples més ben conservats d’edifici hospitalari. Va ser reformada al segle XVI seguint els nous conceptes de medicina i higiene de l’època. Actualment allotja una col·lecció de mobles de construcció bàsica, senzilla i austera en els quals prevalen la utilitat i la funcionalitat per damunt de qualsevol aspecte estètic.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
06 DORMIDOR i tresors
L’antic espai del dormitori de les monges aixecat al cantó nord del cenobi actualment s’utilitza com a sala d’exposicions del monestir i ha patit diverses modificacions al llarg dels segles. L’espai, de grans dimensions, presenta una coberta de dos aiguavessos amb bigues vistes sostingudes per onze arcs ogivals que arrenquen d’unes grans mènsules.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
06 DORMIDOR i tresors
L’antic espai del dormitori de les monges aixecat al cantó nord del cenobi actualment s’utilitza com a sala d’exposicions del monestir i ha patit diverses modificacions al llarg dels segles. L’espai, de grans dimensions, presenta una coberta de dos aiguavessos amb bigues vistes sostingudes per onze arcs ogivals que arrenquen d’unes grans mènsules.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
01 CLAUSTRE
El claustre és l’element central sobre el qual es vertebra l’espai del monestir. Considerat com un dels claustres gòtics més grans del món, consta de dues galeries amb vint-i-sis columnes a cada costat fetes de pedra nummulítica —pedra calcària amb restes de fòssils— procedent de Girona, i d’un tercer pis aixecat posteriorment a manera de golfes.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
01 CLAUSTRE
El claustre és l’element central sobre el qual es vertebra l’espai del monestir. Considerat com un dels claustres gòtics més grans del món, consta de dues galeries amb vint-i-sis columnes a cada costat fetes de pedra nummulítica —pedra calcària amb restes de fòssils— procedent de Girona, i d’un tercer pis aixecat posteriorment a manera de golfes.
___________
Respon les preguntes, troba els elements ocults i encerta l'endevinalla.
L’església del monestir és d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts i coberta de voltes de creueria. Les obres que es van fer a l’església a final del segle XIX, a més de netejar i consolidar l’edifici pretenien, també, retornar-li la fesomia gòtica que el pas del temps i els afegits barrocs li havien tret.
És en aquest moment quan els retaules barrocs se substitueixen per altres de neogòtics, tant al presbiteri com a les capelles laterals, ja que la major part d’aquests retaules van ser cremats el juliol de 1936. A les capelles s’hi troben els sepulcres de famílies nobles i personatges il·lustres relacionats amb la història del cenobi.
A la capella coneguda com a capella de Santa Clara trobem un conjunto format per les tombes de Pere VII de Fonollet i la seva muller Marquesa, a la part inferior, i a la part superior a la seva mare, Esclarmunda de Canet, casada amb Pere VI de Fonollet, descendent dels Pinós i dels Saportella.
Elisenda de Montcada (c. 1292-1364), filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d’Elisenda de Pinós, era membre d’una de les famílies catalanes medievals més poderoses i influents de la Corona. Arran del seu matrimoni amb Jaume II el Just (1267-1327) va esdevenir reina de la corona catalanoaragonesa.
El sepulcre, que va ser esculpit en vida de la reina, consisteix en una tomba de marbre bifrontal que ocupa dos pisos del claustre i es troba sota un arcosoli. La cara del sepulcre que dona al claustre presenta Elisenda com a vídua i penitent, mentre que la cara que dona a l’església la mostra com a reina, abillada amb corona i vestidures reials.
El sepulcre és sostingut per tres lleons daurats i al frontal es poden apreciar diverses figures esculpides que no corresponen a les originals. En els pinacles que decoren l’arcosoli s’hi poden veure les imatges de sant Francesc i santa Clara, fundadors de l’orde franciscà, i els patrons dels reis, sant Jaume i santa Elisabet.
El lleó, el rei de tots els animals, en la seva representació heràldica és símbol de força, valor i noblesa i una figura molt popular en els bestiaris antics i medievals. És per això que és una de les figures heràldiques més emprades, sobretot en la posició ordinària de rampant.
A l’edat mitjana es representava sense llengua i amb la punta de la cua dirigida cap endins; a partir del Renaixement es començarà a representar amb una llengua molt allargada i amb la cua girada cap enfora. Més enllà de ser una figura associada a la noblesa, simbòlicament el lleó a l’edat mitjana representaria la personificació de Crist i testimoni de la seva resurrecció. Aquesta tradició, associada als bestiaris medievals, prové del Physiologus, un text didàctic grec del segle II dC que recull descripcions d’animals i criatures fantàstiques amb un clar contingut moral.
Pel que fa al lleó, la llegenda estableix com els cadells de la lleona neixen morts fins que el lleó els dona l’alè al cap de tres dies, assimilant el seu naixement amb la resurrecció de Crist.
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
En aquesta primera galeria es disposaven les aigüeres per rentar la roba de la comunitat, definint la funció que tindria l’espai. Amb el temps, però, la necessitat de l’ús de l’espai com a safareig va fer créixer la galeria fins a la disposició en forma de claustre que coneixem, amb diversos armaris al voltant per desar la roba i piques per fer la bugada.
Prova del seu ús continuat és la construcció a finals del segle XIX i començaments del segle XX de dos grans safareigs a la part central del claustre, que es conserven actualment i que, juntament amb les piques de pedra que també s’exposen, són testimoni dels seus usos al llarg del temps.
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
En aquesta primera galeria es disposaven les aigüeres per rentar la roba de la comunitat, definint la funció que tindria l’espai. Amb el temps, però, la necessitat de l’ús de l’espai com a safareig va fer créixer la galeria fins a la disposició en forma de claustre que coneixem, amb diversos armaris al voltant per desar la roba i piques per fer la bugada.
Prova del seu ús continuat és la construcció a finals del segle XIX i començaments del segle XX de dos grans safareigs a la part central del claustre, que es conserven actualment i que, juntament amb les piques de pedra que també s’exposen, són testimoni dels seus usos al llarg del temps.
El lleó, el rei de tots els animals, en la seva representació heràldica és símbol de força, valor i noblesa i una figura molt popular en els bestiaris antics i medievals. És per això que és una de les figures heràldiques més emprades, sobretot en la posició ordinària de rampant.
A l’edat mitjana es representava sense llengua i amb la punta de la cua dirigida cap endins; a partir del Renaixement es començarà a representar amb una llengua molt allargada i amb la cua girada cap enfora. Més enllà de ser una figura associada a la noblesa, simbòlicament el lleó a l’edat mitjana representaria la personificació de Crist i testimoni de la seva resurrecció. Aquesta tradició, associada als bestiaris medievals, prové del Physiologus, un text didàctic grec del segle II dC que recull descripcions d’animals i criatures fantàstiques amb un clar contingut moral.
Pel que fa al lleó, la llegenda estableix com els cadells de la lleona neixen morts fins que el lleó els dona l’alè al cap de tres dies, assimilant el seu naixement amb la resurrecció de Crist.
Cap als primers decennis o primer quart del segle XX, es produeix una important remodelació a l’espai del “claustre dels gats”, especialment amb relació a l’alçat dels pòrtics, ja que aquests passen a suportar una coberta nova amb la presència de terrats transitables, cobertes de vessants i una estructura central que, a través d’encavallades de fusta, suporta una teulada a dues vessants.
Aquesta estructura cobreix definitivament l’espai de “pati” del claustre tot proporcionant una nova il·luminació zenital i serà la fisonomia que es mantindrà abans de la darrera restauració per fer l’espai visitable, l’any 2019. Un segle abans, a principis del segle XX o finals del segle anterior, és quan, de fet, s’atribueix la construcció dels dos grans safareigs que encara es conserven a la part central del claustre, i que segurament cavalquin sobre estructures similars anteriors, com les diverses piques repartides per l’espai. Algunes d’elles encara conserven també les aixetes metàl·liques que els hi van donar vida i que es poden veure durant la visita a l’espai.
Cap als primers decennis o primer quart del segle XX, es produeix una important remodelació a l’espai del “claustre dels gats”, especialment amb relació a l’alçat dels pòrtics, ja que aquests passen a suportar una coberta nova amb la presència de terrats transitables, cobertes de vessants i una estructura central que, a través d’encavallades de fusta, suporta una teulada a dues vessants.
Aquesta estructura cobreix definitivament l’espai de “pati” del claustre tot proporcionant una nova il·luminació zenital i serà la fisonomia que es mantindrà abans de la darrera restauració per fer l’espai visitable, l’any 2019. Un segle abans, a principis del segle XX o finals del segle anterior, és quan, de fet, s’atribueix la construcció dels dos grans safareigs que encara es conserven a la part central del claustre, i que segurament cavalquin sobre estructures similars anteriors, com les diverses piques repartides per l’espai. Algunes d’elles encara conserven també les aixetes metàl·liques que els hi van donar vida i que es poden veure durant la visita a l’espai.
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
En aquesta primera galeria es disposaven les aigüeres per rentar la roba de la comunitat, definint la funció que tindria l’espai. Amb el temps, però, la necessitat de l’ús de l’espai com a safareig va fer créixer la galeria fins a la disposició en forma de claustre que coneixem, amb diversos armaris al voltant per desar la roba i piques per fer la bugada.
Prova del seu ús continuat és la construcció a finals del segle XIX i començaments del segle XX de dos grans safareigs a la part central del claustre, que es conserven actualment i que, juntament amb les piques de pedra que també s’exposen, són testimoni dels seus usos al llarg del temps.
El lleó, el rei de tots els animals, en la seva representació heràldica és símbol de força, valor i noblesa i una figura molt popular en els bestiaris antics i medievals. És per això que és una de les figures heràldiques més emprades, sobretot en la posició ordinària de rampant.
A l’edat mitjana es representava sense llengua i amb la punta de la cua dirigida cap endins; a partir del Renaixement es començarà a representar amb una llengua molt allargada i amb la cua girada cap enfora. Més enllà de ser una figura associada a la noblesa, simbòlicament el lleó a l’edat mitjana representaria la personificació de Crist i testimoni de la seva resurrecció. Aquesta tradició, associada als bestiaris medievals, prové del Physiologus, un text didàctic grec del segle II dC que recull descripcions d’animals i criatures fantàstiques amb un clar contingut moral.
Pel que fa al lleó, la llegenda estableix com els cadells de la lleona neixen morts fins que el lleó els dona l’alè al cap de tres dies, assimilant el seu naixement amb la resurrecció de Crist.
El lleó, el rei de tots els animals, en la seva representació heràldica és símbol de força, valor i noblesa i una figura molt popular en els bestiaris antics i medievals. És per això que és una de les figures heràldiques més emprades, sobretot en la posició ordinària de rampant.
A l’edat mitjana es representava sense llengua i amb la punta de la cua dirigida cap endins; a partir del Renaixement es començarà a representar amb una llengua molt allargada i amb la cua girada cap enfora. Més enllà de ser una figura associada a la noblesa, simbòlicament el lleó a l’edat mitjana representaria la personificació de Crist i testimoni de la seva resurrecció. Aquesta tradició, associada als bestiaris medievals, prové del Physiologus, un text didàctic grec del segle II dC que recull descripcions d’animals i criatures fantàstiques amb un clar contingut moral.
Pel que fa al lleó, la llegenda estableix com els cadells de la lleona neixen morts fins que el lleó els dona l’alè al cap de tres dies, assimilant el seu naixement amb la resurrecció de Crist.
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
En aquesta primera galeria es disposaven les aigüeres per rentar la roba de la comunitat, definint la funció que tindria l’espai. Amb el temps, però, la necessitat de l’ús de l’espai com a safareig va fer créixer la galeria fins a la disposició en forma de claustre que coneixem, amb diversos armaris al voltant per desar la roba i piques per fer la bugada.
Prova del seu ús continuat és la construcció a finals del segle XIX i començaments del segle XX de dos grans safareigs a la part central del claustre, que es conserven actualment i que, juntament amb les piques de pedra que també s’exposen, són testimoni dels seus usos al llarg del temps.
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
En aquesta primera galeria es disposaven les aigüeres per rentar la roba de la comunitat, definint la funció que tindria l’espai. Amb el temps, però, la necessitat de l’ús de l’espai com a safareig va fer créixer la galeria fins a la disposició en forma de claustre que coneixem, amb diversos armaris al voltant per desar la roba i piques per fer la bugada.
Prova del seu ús continuat és la construcció a finals del segle XIX i començaments del segle XX de dos grans safareigs a la part central del claustre, que es conserven actualment i que, juntament amb les piques de pedra que també s’exposen, són testimoni dels seus usos al llarg del temps.
1.
Sabries identificar l’element que dóna nom a la sala?
_____________________
2.
Podries trobar les diferents aixetes que hi ha a la sala?
_____________________
3.
Ressalta les diverses piques del claustre
_____________________
4.
Podries trobar les estances de les claraboies?
_____________________
5.
Podries identificar el nou convent?
Conscients que el monestir on residien tenia un alt valor històric i patrimonial, les religioses van aconseguir per subscripció popular iniciar la restauració de l’església l’any 1877, a càrrec de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, però no es van iniciar per manca de recursos econòmics fins l’any 1893 gràcies al dot de sor Eulària Anzizu. Eulària, intel·lectualment i culturalment molt preparada, de família burgesa acomodada relacionada amb l’entorn d’Eusebi Güell.
Sor Eulària defensava la línia d’actuació que Martorell representava: retornar la imatge primitiva del temple (la medieval), amb una visió unitària de l’espai eliminant els elements decoratius “que el mal gust” havia anat deixant en el temple. Va ser així com tots els altars barrocs van desaparèixer de l’església de Pedralbes.
Posteriorment a la restauració del temple, aquest es va continuar enriquint amb tapissos, retaules amb pintures de Joan Llimona i altars, com el del Sometent de Pedralbes instituït el 1897, del qual era membre Eusebi Güell, sepultat a la capella de santa Clara de l’església.
1.
On és la cuina de sant Antoni?
_____________________
2.
On és la cendrera del forn de llenya?
_____________________
3.
Sabries identificar l’antiga fresquera de la cuina?
_____________________
4.
On és la finestra d’accés que dona al refetor?
_____________________
5.
Quin és l’element més antic que es conserva?
A finals del segle XIX, en el marc sociocultural de la Renaixença, la comunitat de religioses del monestir va prendre consciència del valor patrimonial del conjunt monumental on residien i de la necessitat de preservar-lo. En un pla més ornamental, es van policromar les claus de volta i els capitells, així com els altars, retaules i sepulcres de les capelles laterals. Es van refer alguns reixats i es van restaurar els vitralls, alguns dels quals havien quedat aparedats dins de finestres cegades.
Elionor de Pinós i de Montcada, morta l’any 1362, presenta a la seva tomba la iconografia pictòrica de la transició de l’ànima o elevatio animae, a partir de la representació de dos àngels, al claustre. A la dreta del sepulcre encara es conserven les pintures originals de l’arcàngel sant Miquel, a la dreta de la figura, i de sant Pere a l’esquerra, representat amb les claus del paradís i vestit com un bisbe. A l’església, el sepulcre d’Elionor presenta policromia als seus emblemes heràldics i es conserva emmarcat per un arcosoli ogival.
A finals del segle XIX, en el marc sociocultural de la Renaixença, la comunitat de religioses del monestir va prendre consciència del valor patrimonial del conjunt monumental on residien i de la necessitat de preservar-lo. En un pla més ornamental, es van policromar les claus de volta i els capitells, així com els altars, retaules i sepulcres de les capelles laterals. Es van refer alguns reixats i es van restaurar els vitralls, alguns dels quals havien quedat aparedats dins de finestres cegades.
Constança de Cardona i Pinós, morta l’any 1325, va donar, un any abans de començar la construcció del monestir de Pedralbes, 8.000 sous perquè es costegés la sala capitular i 4.000 sous per a la construcció d’una capella dedicada a sant Pere. Com a agraïment a la seva donació es van esculpir dos escuts dels Cardona, un a cada costat de la porta principal d’accés a la sala. La seva donació té una gran rellevància per entendre els orígens del monestir de Santa Maria de Pedralbes en la mesura que és anterior a la compra del terreny per construir-lo.
El lleó, el rei de tots els animals, en la seva representació heràldica és símbol de força, valor i noblesa i una figura molt popular en els bestiaris antics i medievals. És per això que és una de les figures heràldiques més emprades, sobretot en la posició ordinària de rampant.
A l’edat mitjana es representava sense llengua i amb la punta de la cua dirigida cap endins; a partir del Renaixement es començarà a representar amb una llengua molt allargada i amb la cua girada cap enfora. Més enllà de ser una figura associada a la noblesa, simbòlicament el lleó a l’edat mitjana representaria la personificació de Crist i testimoni de la seva resurrecció. Aquesta tradició, associada als bestiaris medievals, prové del Physiologus, un text didàctic grec del segle II dC que recull descripcions d’animals i criatures fantàstiques amb un clar contingut moral.
Pel que fa al lleó, la llegenda estableix com els cadells de la lleona neixen morts fins que el lleó els dona l’alè al cap de tres dies, assimilant el seu naixement amb la resurrecció de Crist.
El monestir de Pedralbes, des de la seva fundació, va esdevenir un centre de poder per a les dones que hi residien, i va exercir una importància econòmica, política i social molt singular.
Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església.
Durant els primers segles d’existència, va ser regit pels llinatges més representatius de la noblesa i la burgesia catalanes, com ara els Montcada, els Pinós, els Cardona, els Cruïlles, els Centelles, els March, els Castellet, els Bastida, els Luna o els Llopis, els escuts heràldics dels quals els podem trobar repartits als diferents sepulcres. Dones poderoses, dames de l’alta noblesa i filles de ciutadans honrats van controlar el ric patrimoni del monestir, van exercir el seu poder més enllà de la clausura i van marcar clarament la trajectòria de la comunitat.
Elisenda de Montcada (c. 1292-1364), filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d’Elisenda de Pinós, era membre d’una de les famílies catalanes medievals més poderoses i influents de la Corona. Arran del seu matrimoni amb Jaume II el Just (1267-1327) va esdevenir reina de la corona catalanoaragonesa.
El sepulcre, que va ser esculpit en vida de la reina, consisteix en una tomba de marbre bifrontal que ocupa dos pisos del claustre i es troba sota un arcosoli. La cara del sepulcre que dona al claustre presenta Elisenda com a vídua i penitent, mentre que la cara que dona a l’església la mostra com a reina, abillada amb corona i vestidures reials.
El sepulcre és sostingut per tres lleons daurats i al frontal es poden apreciar diverses figures esculpides que no corresponen a les originals. En els pinacles que decoren l’arcosoli s’hi poden veure les imatges de sant Francesc i santa Clara, fundadors de l’orde franciscà, i els patrons dels reis, sant Jaume i santa Elisabet.
1.
Pots trobar un insecte ben curiós a un dels retaules facticis?
_____________________
2.
Identifica la pintura que representa la fundadora de l’odre de les clarisses
_____________________
3.
On està la cadira baixa de dama coneguda com la cadira de la reina?
_____________________
4.
Sabries trobar el cofre conegut com a caixa de la reina?
_____________________
5.
Troba una creu processional
1.
On està la trona per la germana lectora?
_____________________
2.
Quin dels missatges evoca la necessitat de prestar atenció?
_____________________
3.
Quin dels missatges del refetor reflexiona sobre la mort?
_____________________
4.
Identifica l’escut del refetor
1.
Identifica els sepulcres de Berenguer y Elionor de Anglesola
_____________________
2.
Identifica els sepulcres de Constança de Cardona i de Pinós i Elionor de Pinós i de Montcada
_____________________
3.
Troba la làpida d’Eusebi Güell
_____________________
4.
Pots trobar l’instrument més característic de l’església?
1.
Sabries on trobar una inscripció ben peculiar entre dos sants dins la capella?
_____________________
2.
Identifica un anyell dins el conjunt pictòric
_____________________
3.
On són les estrelles de la capella?
_____________________
4.
Troba una parella de cavalls a les pintures
L’heràldica és la ciència que té per estudi l’origen i l’evolució de les armories, anomenades també armes, blasons o escuts; uns emblemes que apareixen a la noblesa europea a partir del segle XII i que un segle més tard s’estenen a les comunitats civils i religioses i a altres classes socials. Esdevenen un element imprescindible de la civilització figurada de la baixa edat mitjana i del Renaixement.
Les primeres armories femenines apareixen, derivades de segells, a la segona meitat del segle XII, i pertanyen a l’alta noblesa, i se’n generalitza l’ús a partir del segle següent. Són blasons, però, relacionats amb els del pare o del marit, sovint associats en un sol escut, a base d’un partit, o en dos escuts acoblats.
És el cas de l’escut heràldic de la reina Elisenda de Montcada, llegat a la comunitat de clarisses del monestir, que presenta, per una banda, els pans o besants del llinatge dels Montcada i, per l’altra, les franges de la corona d’Aragó.
El claustre constitueix l’element més significatiu dins el conjunt monacal tant per la seva funció central de distribució dels espais com pel seu simbolisme. Aquest espai reclòs servia a les religioses per desplaçar-se entre les diferents estances i, alhora, era un àmbit de meditació, silenci i contemplació de la natura.
La vegetació servia per evocar les virtuts de l’ànima. S’hi solien trobar, entre d’altres plantes, tarongers com a símbol de la puresa de Maria i xiprers que representaven la mort però també la pau. Els rosers feien referència a la Mare de Déu si eren sense espines, o a la sang de Crist si eren vermelles.
La fauna, però, també hi és present, i més enllà de les representacions escultòriques o pictòriques, la trobem testimoniada per les empremtes d’animals que hi ha repartides per tot l’enteixinat del terra original del monestir. Ressò d’una època de treball eminentment artesanal, aquestes diverses marques d’ocells, gats i gossos esdevenen un testimoni ben singular del pas del temps.
1.
On són les petjades dels animals del claustre?
_____________________
2.
On és la tomba de Beatriu de Fenollet?
On és la tomba de Constança de Cardona?
On és la tomba d’Elionor de Pinós i de Montcada?
_____________________
3.
On és la Sala Capitular?
_____________________
4.
Troba l'entrada de l'Abadia?
La sala capitular era el lloc de reunió de la comunitat. En aquest espai, l’abadessa i el “discretori”, format per les germanes que ocupaven els càrrecs dirigents de la comunitat, decidien sobre determinats assumptes importants de l’organització del monestir i d’ordre intern.
Les abadesses provenien sempre d’aquest grup de caràcter eminentment aristocràtic, i fins a mitjan segle XVI ocupaven el càrrec de manera perpètua. El conjunt de la comunitat, format per monges de cor, monges llegues, novícies i postulants, només assistia a determinats actes.
La sala es va construir l’any 1416, sota la direcció dels arquitectes Guillem Abiell i Antoni Nato. De la decoració de la sala destaquen els vitralls policromats del segle XV, les escultures policromades de la clau de volta, a càrrec de Pere ça Closa l’any 1420, que representen la Pentecosta, i l’escultura gòtica de la Mare de Déu amb el Nen, policromada pels mateixos artistes, col·locada sobre un fons de pintura mural, actualment sobre fusta, simulant un teixit.
L’abadia és un dels pocs espais conservats del segle XIV que, malgrat haver patit una sèrie de modificacions pels usos al llarg dels anys, preserva part de la decoració mural de principis del segle en què fou construïda.
Les pintures de l’abadia, elaborades amb una tècnica mixta de fresc i tremp, van ser descobertes sota l’emblanquinat de la paret l’any 1938 per Duran i Sanpere. Representen cortinatges amb animals fantàstics i cobreixen tota la sala.
En un dels murs hi ha una pintura a manera de tapís envoltada per una orla de motius geomètrics combinats amb l’escut del monestir. Figura una crucifixió i diversos sants; a l’esquerra, sant Joan Evangelista, santa Clara i santa Eulàlia, i a la dreta, les Tres Maries amb sant Lluís de Tolosa i sant Francesc d’Assís.
La reconstrucció del sostre imita la decoració original de policromia, en què s’alternen els pans o besants d’or de l’escut dels Montcada i els motius de la casa reial, que configuren l’escut del monestir.
Al claustre, prop de la tomba de la reina Elisenda, trobem les tombes de tres dones destacades de la noblesa catalana i amb estreta relació amb la història del monestir: Beatriu de Fenollet, Constança de Cardona i Elionor de Pinós i de Montcada.
Els sepulcres de Constança i Elionor, a més, emmarcats al claustre per dos arcosolis ogivals i decorats amb pintures, també tenen presència dins de l’església del monestir, on es poden veure policromats.
Constança de Cardona i Pinós, morta l’any 1325, va donar, un any abans de començar la construcció del monestir de Pedralbes, 8.000 sous perquè es costegés la sala capitular i 4.000 sous per a la construcció d’una capella dedicada a sant Pere. Com a agraïment a la seva donació es van esculpir dos escuts dels Cardona, un a cada costat de la porta principal d’accés a la sala. La seva donació té una gran rellevància per entendre els orígens del monestir de Santa Maria de Pedralbes en la mesura que és anterior a la compra del terreny per construir-lo.
Al monestir, les germanes que procedien d’origen noble, conegudes amb el nom de monges de cor o coristes, eren les encarregades d’organitzar el cenobi i, a més, és dedicaven a la meditació, la lectura, la música, la pintura o el brodat. Les d’origen més humil, illetrades, conegudes com a monges llegues o servicials, es dedicaven a les feines manuals i domèstiques, juntament amb les serventes i esclaves.
L’oració era el fil conductor per a totes elles i només s’interrompia per als menjars, per als treballs a la comunitat (al matí) i les labors lliures (a la tarda, moment en què es podia parlar). Dins les hores d’oració, les majors eren les matines, laudes, vespres, i les menors, les prima, tèrcia, sexta i nona.
El silenci era l’altre element que formava part de la vida de les monges, atesa la seva missió de ser prop de Déu mitjançant l’oració. És per això que l’ús d’elements com aquesta campana per avisar de les labors era un fet quotidià per a la comunitat.
El claustre constitueix l’element més significatiu dins el conjunt monacal tant per la seva funció central de distribució dels espais com pel seu simbolisme. Aquest espai reclòs servia a les religioses per desplaçar-se entre les diferents estances i, alhora, era un àmbit de meditació, silenci i contemplació de la natura.
La vegetació servia per evocar les virtuts de l’ànima. S’hi solien trobar, entre d’altres plantes, tarongers com a símbol de la puresa de Maria i xiprers que representaven la mort però també la pau. Els rosers feien referència a la Mare de Déu si eren sense espines, o a la sang de Crist si eren vermelles.
La fauna, però, també hi és present, i més enllà de les representacions escultòriques o pictòriques, la trobem testimoniada per les empremtes d’animals que hi ha repartides per tot l’enteixinat del terra original del monestir. Ressò d’una època de treball eminentment artesanal, aquestes diverses marques d’ocells, gats i gossos esdevenen un testimoni ben singular del pas del temps.
El monestir de Pedralbes, des de la seva fundació, va esdevenir un centre de poder per a les dones que hi residien, i va exercir una importància econòmica, política i social molt singular.
Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església.
Durant els primers segles d’existència, va ser regit pels llinatges més representatius de la noblesa i la burgesia catalanes, com ara els Montcada, els Pinós, els Cardona, els Cruïlles, els Centelles, els March, els Castellet, els Bastida, els Luna o els Llopis, els escuts heràldics dels quals els podem trobar repartits als diferents sepulcres. Dones poderoses, dames de l’alta noblesa i filles de ciutadans honrats van controlar el ric patrimoni del monestir, van exercir el seu poder més enllà de la clausura i van marcar clarament la trajectòria de la comunitat.
El monestir de Pedralbes, des de la seva fundació, va esdevenir un centre de poder per a les dones que hi residien, i va exercir una importància econòmica, política i social molt singular.
Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església.
Durant els primers segles d’existència, va ser regit pels llinatges més representatius de la noblesa i la burgesia catalanes, com ara els Montcada, els Pinós, els Cardona, els Cruïlles, els Centelles, els March, els Castellet, els Bastida, els Luna o els Llopis, els escuts heràldics dels quals els podem trobar repartits als diferents sepulcres. Dones poderoses, dames de l’alta noblesa i filles de ciutadans honrats van controlar el ric patrimoni del monestir, van exercir el seu poder més enllà de la clausura i van marcar clarament la trajectòria de la comunitat.
Al claustre, prop de la tomba de la reina Elisenda, trobem les tombes de tres dones destacades de la noblesa catalana i amb estreta relació amb la història del monestir: Beatriu de Fenollet, Constança de Cardona i Elionor de Pinós i de Montcada.
Els sepulcres de Constança i Elionor, a més, emmarcats al claustre per dos arcosolis ogivals i decorats amb pintures, també tenen presència dins de l’església del monestir, on es poden veure policromats.
Elionor de Pinós i de Montcada, morta l’any 1362, presenta a la seva tomba la iconografia pictòrica de la transició de l’ànima o elevatio animae, a partir de la representació de dos àngels. A la dreta del sepulcre encara es conserven les pintures originals de l’arcàngel sant Miquel, a la dreta de la figura, i de sant Pere a l’esquerra, representat amb les claus del paradís i vestit com un bisbe.
El cicle narratiu transcorre d’esquerra a dreta i es presenta en tres franges pictòriques. La superior, dedicada a la passió de Crist, mostra set escenes: l’oració a l’hort i el prendiment de Jesús, els improperis, el camí del calvari, la crucifixió, el davallament de la creu, la pietat i el Sant Sepulcre.
La central, dedicada als goigs de la Mare de Déu, presenta les escenes següents: l’anunciació, la nativitat de Jesús, l’adoració dels Reis Mags, el triomf de la Mare de Déu, la resurrecció de Jesús, l’ascensió de Jesús, la vinguda de l’Esperit Sant i la coronació de Maria. A la franja inferior, les restauracions han posat al descobert la representació d’un marbrejat.
Als laterals, hi ha pintats quinze sants, repartits entre el registre superior i el central. Al nivell superior es poden veure, per ordre d’esquerra a dreta, sant Miquel, sant Joan Baptista, sant Jaume, sant Domí, sant Honorat, santa Isabel i sant Esteve, mentre que al nivell mitjà hi figuren sant Narcís, sant Francesc, santa Clara, santa Agnès, santa Caterina, santa Eulàlia, santa Bàrbara i sant Aleix.
Al peus del refetor, on les monges menjaven en silenci, i separat per un tancament monumental de fusta d’inspiració neogòtica, es localitza l’espai conegut com De profundis, que era l’avantcambra que funcionava com a distribuïdor cap a la cuina, la infermeria, el claustre i l’àmbit destinat a menjador pròpiament dit. El refetor està tancat unes portes de fusta, coronades amb un coronament on hi ha l’escut de la comunitat i que el separen del De Profundis.
El nom d’aquesta avantcambra i lloc de transició entre els diferents espais del cenobi té el seu origen en el nom de la primera pregària que s’hi feia, el salm penitencial i d’esperança De Profundis, adreçada a les monges i als benefactors difunts de la comunitat.
En aquesta avantcambra trobem encara un seguit de petits armaris de fusta encastats, obra del projecte de restauració del segle XIX, decorats interiorment amb rajoles blanques i de mostra dels segles XVII i XVIII on cada germana, de manera individual, hi guardava l’escudella i el tupí de l’àpat.
El monestir de Pedralbes, des de la seva fundació, va esdevenir un centre de poder per a les dones que hi residien, i va exercir una importància econòmica, política i social molt singular.
Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església.
Durant els primers segles d’existència, va ser regit pels llinatges més representatius de la noblesa i la burgesia catalanes, com ara els Montcada, els Pinós, els Cardona, els Cruïlles, els Centelles, els March, els Castellet, els Bastida, els Luna o els Llopis, els escuts heràldics dels quals els podem trobar repartits als diferents sepulcres. Dones poderoses, dames de l’alta noblesa i filles de ciutadans honrats van controlar el ric patrimoni del monestir, van exercir el seu poder més enllà de la clausura i van marcar clarament la trajectòria de la comunitat.
La capella té una superfície d’uns 20 m2 i una alçària que varia dels 4,5 als 4,7 m d’un extrem a l’altra de l’estança definida pels dos contraforts de l’església. Està situada a l’ala de migdia del claustre aprofitant l’espai que hi ha entre dos contraforts de l’absis de l’església del monestir de Pedralbes, d’aquí la forma irregular de la planta.
L’accés a l’estança es fa des del claustre, a través d’una petita porta flanquejada per diversos finestrals i porticons de fusta. Dins la distribució de les escenes murals, és en el timpà del mur on se situa la porta d’entrada a la capella i on hi ha tres tondos amb les imatges d’una Maiestas Domini custodiada per un àngel a cada cantó que sostenen els instruments de la Passió.
A l’intradós de l’arc que corona la paret se situa l’Agnus Dei dins d’un tondo central i les representacions de la caritat i la castedat a banda i banda també dins de tondos.
Al marge de la importància de la capella i gràcies a la tasca de recuperació que va iniciar al segle XIX sor Eulària Anzizu, destaca dins el conjunt una singular inscripció en català antic entre els sants Francesc i Clara amb un missatge prou evocador: No m’oblidi/ digui-li a Joan/ a quatre de setembre de 1415. Superat el debat de la seva autenticitat, contrastada al segle XV, i transcendint l’esfera del vandalisme romàntic, aquesta súplica al·legòrica permet incidir breument sobre un dels conceptes més difícils de considerar quan es reflexiona sobre la vida quotidiana a l’edat mitjana: la noció de la identitat, de l’individualisme.
A la darreria de l’edat mitjana es recull el llegat cultural dels tres segles anteriors que culminaria amb l’humanisme italià del Renaixement dels segles XIV-XV i la revaloració que faria de la relació entre l’home i Déu. Així, la inscripció esdevé un testimoni inexorable del sorgiment, a l’occident europeu, de la inquietud de l’individu per reafirmar-se, i no és banal que aquest missatge es trobi al mig dels sants Francesc i Clara.
L’abadessa Francesca Saportella, neboda de la reina Elisenda, va encarregar el 1346 la decoració de la capella de Sant Miquel al pintor de la cort Ferrer Bassa. Les pintures, executades amb la tècnica del fresc i el sec, representen escenes de la passió de Crist i els goigs de la Mare de Déu, molt pròpies de la devoció franciscana, així com diverses figures de sants.
Sota un cel ple d’estrelles d’un groc intens pintades al sostre, les escenes ricament ornades amb daurats resplendien i intensificaven el seu efecte en l’ànima. Contemplant la reconstrucció dels daurats i platejats que hi havia en tota la pintura és fàcil d’imaginar l’impacte que havia de causar el fet d’entrar dins aquest espai.
Els daurats i platejats es feien amb fines làmines d’estany, d’argent o d’or. Actualment és difícil veure l’efecte que provocaven, perquè han perdut la lluentor de manera irreversible a causa de l’oxidació. D’altra banda, també s’utilitzaven pigments per imitar l’or, a un cost molt més econòmic.
Al claustre, prop de la tomba de la reina Elisenda, trobem les tombes de tres dones destacades de la noblesa catalana i amb estreta relació amb la història del monestir: Beatriu de Fenollet, Constança de Cardona i Elionor de Pinós i de Montcada.
Els sepulcres de Constança i Elionor, a més, emmarcats al claustre per dos arcosolis ogivals i decorats amb pintures, també tenen presència dins de l’església del monestir, on es poden veure policromats.
La tomba de Beatriu de Fenollet, morta l’any 1362, és més senzilla i s’encaixa dins un conjunt pictòric original que imita un arcosoli, i que forma una de les pintures més antigues del cenobi. Sobre la part central trobem el motiu iconogràfic de la transició de l’ànima o elevatio animae, amb Déu i dos àngels que eleven el cos de la difunta. Sobre aquesta escena trobem representats diversos sants, entre els quals destaquen l’arcàngel Miquel, santa Clara o sant Francesc, a l’espai entre el sepulcre i l’arcosoli de la reina.
El pou és un dels elements del monestir que millor reflecteix l’eclecticisme del pas del temps, amb dues parts ben diferenciades. D’una banda, trobem els dos pilars que engloben l’estructura i, de l’altra, el coronament final.
La decoració dels pilars destaca per presentar elements propis del grotesc, que és un motiu decoratiu que entrellaça i combina elements vegetals, animals i éssers fantàstics, formant un conjunt heterogeni. És un estil que imita les pintures murals que es van trobar a Roma durant el Renaixement, i en els seus motius coincideixen elements mitològics amb escenes de la Bíblia en format al·legòric, fet que li atorga un caràcter moralitzant i religiós en edificis destinats al culte.
Així, se succeeixen motius vegetals, un buirac amb fletxes, una calavera, àngels i màscares teatrals. A la part inferior de la cisterna destaca el brollador d’aigua en forma de lleó, un motiu animal que torna a estar present al coronament del pou i és molt comú per estar associat al poder i la noblesa, però també a Crist.
Estructuralment el claustre es configura a partir d’un ampit o barana correguda de pedra en planta baixa, la qual constituiria el primer tancament físic del claustre i a sobre de la qual es desenvolupen els pòrtics d’arcs.
Ubicades sota un d’aquests arcs, entre la galeria de la infermeria i la del refetor, trobem el conjunt de pintures murals de l’altar de la crucifixió, datades al segle XV, però sense una referència documental que ens permeti identificar-ne l’autoria o quina abadessa en va encarregar la realització.
El conjunt, pintat al fresc, imita l’estructura d’un retaule de fusta amb una taula central, uns carrers laterals més estrets i una predel·la. A la part central trobem l’escena de la crucifixió de Crist; a la part esquerra hi ha representat sant Bonaventura i, a la dreta, sant Joan Baptista. De les cinc predel·les originals, només les tres centrals conserven encara la policromia: la Mare de Déu amb el nen, la pietat, amb la Mare de Déu i Crist, i santa Verònica, amb el vel amb el rostre de Crist.
El pou és un dels elements del monestir que millor reflecteix l’eclecticisme del pas del temps, amb dues parts ben diferenciades. D’una banda, trobem els dos pilars que engloben l’estructura i, de l’altra, el coronament final. Al coronament trobem dues imatges esculpides amb un filacteri i una inscripció en llatí.
A la primera trobem la Mare de Déu amb el nen, amb una referència al naixement de Crist i la salvació que neix del ventre de Maria, i a la segona santa Clara, amb el missatge que el pou va ser construït l’any 1548 en temps de l’abadessa Teresa de Cardona, si bé a la cornisa inferior trobem esculpida la data del 1771.
El conjunt del pou està coronat per una creu metàl·lica sobre un ou, símbol de vida i fecunditat, secundat per dos coloms, que representen l’espiritualitat i l’ànima dels fidels, però també s’associen a la Mare de Déu. Als laterals trobem dos lleons rampants que sostenen un escut heràldic.
Aquest oli sobre taula de manufactura flamenca del primer terç del segle XVI (c. 1515-1525) representa la fundadora de l’orde de les clarisses, santa Clara d’Assís (1193-1253). La pintura consta d’una sola peça, conservada en el marc original format per quatre llistons.
Concebuda com una imatge de devoció, la composició està dominada completament per la figura de cos sencer de santa Clara, que es presenta amb el seu hàbit i els seus atributs, com l’ostensori, amb el qual, segons la seva llegenda hagiogràfica, va fer recular els sarraïns de les portes de la ciutat d’Assís, cegant-los des d’una finestra. El context paisatgístic, ric en accidents topogràfics i vinyetes pintoresques, destaca per cel clar degradat de blanc-blau, cel que sembla ressaltar les virtuts i la puresa de l’ànima de la fundadora de les clarisses.
Pel seu estil, l’obra seria fruit de la col·laboració entre dos pintors. La figura s’atribueix a un seguidor del Mestre de la Sagrada Parentela, actiu a Colònia, i el paisatge, a un mestre de l’escola d’Anvers (Brabant).
El claustre constitueix l’element més significatiu dins el conjunt monacal tant per la seva funció central de distribució dels espais com pel seu simbolisme. Aquest espai reclòs servia a les religioses per desplaçar-se entre les diferents estances i, alhora, era un àmbit de meditació, silenci i contemplació de la natura.
La vegetació servia per evocar les virtuts de l’ànima. S’hi solien trobar, entre d’altres plantes, tarongers com a símbol de la puresa de Maria i xiprers que representaven la mort però també la pau. Els rosers feien referència a la Mare de Déu si eren sense espines, o a la sang de Crist si eren vermelles.
La fauna, però, també hi és present, i més enllà de les representacions escultòriques o pictòriques, la trobem testimoniada per les empremtes d’animals que hi ha repartides per tot l’enteixinat del terra original del monestir. Ressò d’una època de treball eminentment artesanal, aquestes diverses marques d’ocells, gats i gossos esdevenen un testimoni ben singular del pas del temps.
1.
Troba l’escut policromat
_____________________
2.
Quin element es feia servir per anunciar l’hora de les labors de la comunitat?
_____________________
3.
On són les pintures de l’altar de la crucifixió?
_____________________
4.
Troba l’ou amagat al claustre
_____________________
5.
Troba un brollador molt animal
L’anomenada cadira de la reina, un dels exemples de mobiliari més excepcionals del monestir, es correspon tipològicament a un model de cadira baixa de dama que va començar a normalitzar-se en els interiors domèstics a partir del segle XVII arreu d’Europa.
No en coneixem l’autoria, si bé és innegable una forta influència nord-italiana en la seva factura i un possible procedència indoportuguesa, probablement entre finals del segle XVI i el primer quart del segle XVII. La peça s’emmarca dins un context on les relacions amb el nord d’Europa porten l’acostament de nous corrents d’espiritualitat que defensen una religiositat més privada i intimista. De seient ampli, possiblement per adequar-hi un coixí, la cadira, de factura luxosa, està elaborada en fusta de caoba tallada, molt possiblement la Cedrela toona o cedre de l’Índia, un material molt poc freqüent en el moment de la seva confecció.
La cadira, policromada de negre, presenta motius vegetals daurats realitzats amb talla a les potes i la part davantera del respatller, mentre que a la cintura i al revers del seient la decoració és a punta de pinzell.
Emmarcat dins la tipologia de “cofre gran”, aquesta ostentosa peça del segle XIV representa el cofre més antic que es conserva al monestir. La tradició l’identifica com a part del mobiliari personal de la reina Elisenda en coincidir la datació amb un dels períodes més brillants de la història del cenobi, quan el convent va esdevenir un destacat centre espiritual i cultural, i també un nucli influent en la societat barcelonina coetània.
La carcassa està construïda amb taulers d’una peça escalabornats amb aixa, les potes són en forma de mènsula i el seu exterior està recobert de pergamí encolat a la fusta. A l’interior es conserven les tires de paper que es van fer servir per tapar les unions i assegurar l’encolada. Un guarniment de ferro forjat n’assegura la pell, n’enforteix la carcassa i n’embelleix l’exterior.
El fet que tant els materials, la decoració, l’estructura i la mida del cofre sigui molt similar a altres peces conservades de l’època fa pensar en l’existència d’un sistema de producció seriada als tallers artesans catalans durant l’edat mitjana.
La mort és un element omnipresent a la religió cristiana en tant que aquesta es vertebra sobre la base de la mort del seu pare fundador, i per això el pensament medieval considerava l’Església una comunitat no només de vius sinó també de morts, a l’espera de la salvació de l’ànima. Fins pràcticament la baixa edat mitjana, l’escatologia cristiana establia dues visions sobre el judici de l’ànima: l’una, més personal, tenia lloc al moment de morir l’individu i l’altra, universal, tindria lloc a la fi dels temps, on l’ànima restaria a l’espera.
A partir del pensament escolàstic, però, s’introdueix una tercera via, el purgatori, l’espai intermedi entre el cel i l’infern, un indret de reclusió que podia permetre al difunt obtenir la redempció final a través de les misses fúnebres i les donacions dels vius per salvar la seva ànima. Si bé la familiaritat amb la mort era intrínseca a la societat medieval, serà a partir d’aquest moment en què l’individu, en el moment de la seva pròpia mort, prendrà consciència de si mateix.
La sala del dormitori es va projectar en origen com un espai diàfan amb arcs diafragma, coberta a doble vessant i finestres a nivell de sota coberta al mur meridional. Ja des de principis del segle XV, va patir nombroses reformes com ara l’aixecament del nivell de sòl per aïllar el paviment del fred i la humitat del terreny on s’assenta, i la construcció al segle XVI, del sostre de fusta que es veu actualment amb motiu de la construcció d’un nou nivell destinat a allotjar diverses capelles.
Avui dia, l’espai ofereix l’exposició “Pedralbes, els tresors del monestir”, on presenta peces com aquesta creu processional datada al segon terç del segle XVI, però restaurada als segles XIX i XX. Emmarcada dins la tradició tipològica de l’orfebreria gòtica catalana baixmedieval, la creu, de procedència parroquial i possible origen gironí, presenta a l’anvers la figura central de Crist, amb el calvari i la redempció, mentre que al revers figura la Mare de Déu. L’ornamentació general és formada per roleus vegetals molt estilitzats.
L’oració, com no podia ser de cap altra manera, regia la vida i les hores al monestir. La jornada es dividia seguint les hores monàstiques, majors i menors. En les hores majors, la comunitat es reunia per resar durant les laudes, les matines, les vespres i les completes.
Així, el temps que quedava entre les hores majors es distribuïa seguint les hores menors: la prima, la tèrcia, la sexta i la nona. A les dues es dinava en silenci, al refetor, mentre una germana llegia a la trona, el seient ubicat a l’extrem esquerre del refetor, que encara es conserva, fruit de la reforma que es va fer a finals del segle XIX.
Fins a les quatre (hora nona), hi havia temps lliure, que es passava en silenci. A l’hora nona es pregava. Després es continuava el treball i l’esbarjo en comunitat fins a les set, hora de les vespres. A les nou del vespre se sopava en silenci al refetor i a continuació arribava el moment de pregària de les completes.
El segle XVI va representar un punt d’inflexió per a la història del monestir i dels seus béns a partir dels canvis originats per la unió de les corones catalanoaragonesa i castellana i la reforma franciscana de l’estricta observança, dins una reforma general de l’Església.
En l’àmbit intern del monestir, els canvis impulsats pel rei Ferran I d’Aragó, amb la voluntat de cercar una cohesió política i religiosa per al seu territori, van afectar la configuració mateixa de l’espai religiós i el funcionament intern de la comunitat. L’any 1515, amb l’abadiat de sor Maria d’Aragó, filla natural del rei Ferran, s’encetava una nova etapa al monestir. Sor Maria va fer pintar el seu escut d’armes i esculpir unes imatges. Una d’elles era la seva pròpia persona com a donant al costat d’un Sant Crist, que presidia el refectori.
També va ser encàrrec seu la confecció de diferents llibres de cor, manuscrits per fra Pere Muncharaz i decorats amb diverses miniatures, obra d’Esmeraldo Dotavanti. En tots ells hi apareixia la figura de la donant.
La primera menció que trobem de la cuina del monestir és a l’inventari que l’any 1364 va fer l’abadessa sor Sibil·la de Queixans on es recollien tots els objectes que es trobaven en les diverses estances del monestir. És en aquest document on la trobem relacionada amb el refetor i amb la infermeria, i s’anomena cuina major per diferenciar-la de la cuina de la infermeria, destinada únicament per a les germanes malaltes, i que deu el seu aspecte actual a les reformes del segle XVI.
Així, la cuina major, utilitzada des del segle XIV fins l’any 1983, ha esdevingut un testimoni material únic dels usos que ha tingut en el decurs de la seva història. Prova d’això són els diferents atuells domèstics, les diverses eines per picar i moldre, els bidons per a l’oli, les botes per al vi, les cassoles, la cambra frigorífica i els fogons que n’han format part, així com la finestra que comunicava l’espai amb el refetor per a la disposició dels àpats.
L’aspecte actual del refetor, lluny del primer menjador documentat el 1364, es deu a la reforma que a finals del segle XIX va dur a terme Joan Martorell, que va substituir la nau original, amb coberta de dos aiguavessos i bigues de fusta recolzades en arcs de pedra.
Seguint el corrents de restauració de l’època, per tal de conferir a la sala un aspecte més medieval es van construir voltes de maó entre els arcs, que ofereixen l’aparença d’una coberta de volta de canó apuntada. El mobiliari també va ser renovat amb la instal·lació de la trona per a la germana lectora, els taulells de granit artificial, els bancs de paret amb respatller de fusta i la reixa de fusta que servia de gelosia divisòria entre el De profundis i el menjador.
A les parets, trobem diversos missatges en llatí imitant la grafia gòtica però adaptada a les necessitats romàntiques de la restauració, el contingut dels quals convidava les germanes a escoltar amb atenció (audi tacens) la germana lectora i en silenci (silentium) mentre menjaven.
Dels diversos elements quotidians que es conserven a la cuina, destaca la fresquera, adossada a una finestra, que servia per mantenir frescos els aliments i ajudar a la seva conservació, abans de l’ús del frigorífic. Integrada a l’estructura de l’ampit, disposava d’una reixa que deixava entrar l’aire i protegia el seu interior d’insectes i animals domèstics.
Al monestir, l’aliment més consumit era el peix, fresc o salat, sobretot en períodes de llarga abstinència de tots els productes làctics i els ous, com l’advent i la quaresma. L’aliment bàsic era el pa blanc, que es produïa al mateix monestir. Completaven la dieta els llegums, l’arròs, les olives, els cereals, les verdures, la fruita seca i la fruita fresca, segons la temporada. La mel, base per a l’elaboració de dolços, es consumia sola o sovint barrejada amb formatge. El consum de carn, molt restringit segons el període, es limitava a carn salada, sang i esquenes de porc, i per les festivitats, a moltó i vedella. El xai es consumia per Pasqua, així com els flaons.
L’edifici del “claustre dels gats” rep la denominació de claustre per la seva configuració arquitectònica, en tant que presenta una estructura de quatre galeries de mesures dissemblants que envolten un espai central a manera de pati, i que actualment està parcialment ocupat per uns safareigs.
Les galeries afronten a l’espai central mitjançant uns pòrtics definits per columnes de tambors octogonals i que mostren capitell i base. Dels elements curiosos que podem trobar en aquest espai destinat al safareig destaquen una sèrie de forats rodons que trobem en diverses portes del recinte i que dibuixen una silueta curiosa a les portes on estan ubicats: són les gateres del monestir, que donen nom al claustre.
Les gateres eren forats rodons en portes o parets que permetien entrar i sortir als gats. Gràcies a elles, els gats contribuïen a mantenir allunyats als rosegadors de les reserves de menjar de la cuina i el rebost del monestir.
La cuina és un dels espais del monestir que millor reflecteixen el pas del temps, ja que va estar en ús fins l’any 1983. La seva disposició inicial es caracteritzava per un sostre de gran alçària i una llar de foc central al terra.
Aquesta cuina primitiva va ser reconstruïda el 1602, després d’haver patit un greu incendi, pel mestre de cases Joan Flix. El cost de la reforma va ser de 600 lliures, que van ser sufragades pel Consell de Cent de la ciutat. Les aigüeres amb piques de pedra que encara es conserven es van instal·lar al voltant del 1520, i representen l’element més antic que es conserva de l’espai.
A finals del segle XIX, els antics forns de pa del segle XVI van ser enderrocats per posar-hi uns fogons elevats de carbó a l’anomenada cuina de sant Antoni per les rajoles al·lusives a aquest sant que la decoren. Es van cobrir els diversos taulells de rajola blanca i blava i s’hi va instal·lar la cuina econòmica de ferro forjat i, posteriorment, la de butà.
Ubicat a la banda dreta del banc de la cuina de sant Antoni, sobre el taulell, se situa el fogó de llenya, una obertura circular de 42,5 cm de diàmetre emmarcada per una anella de ferro que s’introdueix a l’interior de l’obra i adopta una estructura cilíndrica dividida entres espais, realitzada amb maons refractaris i morter. És en aquest primer espai on es col·locaria l’olla, sobre la qual trobem un orifici de ventilació que s’endinsa a l’interior del mur.
Per sota d’aquest primer compartiment de cocció i separats per una graella trobem el fogar de llenya i la cendrera, accessibles des de la part frontal de la cuina mitjançant dues obertures quadrangulars que es tanquen amb portes de ferro. Al centre del taulell trobem un fogó de carbó de forma quadrada i graella incorporada que s’endinsa cap a l’interior i comunica també amb la cendrera, a la qual s’accedeix mitjançant una porta de ferro. L’estructura de la cuina presenta una llenyera situada a nivell de terra.
A finals del segle XIX, coincidint amb la reforma del refetor, l’espai de la cuina va adquirir l’aparença que conserva actualment, així com l’anomenada cuina de sant Antoni, que deu el seu nom al panell hagiogràfic amb la representació del sant homònim. El recobriment ceràmic que decora el mur que emmarca aquesta antiga cuina de llenya aprofita rajoles de diferents èpoques i estils per a la seva decoració, i està presidida per un plafó de rajoles amb la imatge de sant Antoni sostenint el nen Jesús en braços, enmig d’un paisatge rural i envoltat per una sanefa amb diverses rajoles d’oficis.
Aquesta tipologia de rajoles, que representa des d’escenes de les feines pròpies dels gremis i dels oficis més importants de la societat, va dominar el camp de la rajoleria artística catalana des de mitjans del segle XVII fins pràcticament la darreria del segle XIX, que és quan les ubiquem a la cuina del monestir. La cuina es va seguir utilitzant fins que la comunitat va cedir el monestir perquè fos museu l’any 1983.
Cap als primers decennis o primer quart del segle XX, es produeix una important remodelació a l’espai del “claustre dels gats”, especialment amb relació a l’alçat dels pòrtics, ja que aquests passen a suportar una coberta nova amb la presència de terrats transitables, cobertes de vessants i una estructura central que, a través d’encavallades de fusta, suporta una teulada a dues vessants.
Aquesta estructura cobreix definitivament l’espai de “pati” del claustre tot proporcionant una nova il·luminació zenital i serà la fisonomia que es mantindrà abans de la darrera restauració per fer l’espai visitable, l’any 2019. Un segle abans, a principis del segle XX o finals del segle anterior, és quan, de fet, s’atribueix la construcció dels dos grans safareigs que encara es conserven a la part central del claustre, i que segurament cavalquin sobre estructures similars anteriors, com les diverses piques repartides per l’espai. Algunes d’elles encara conserven també les aixetes metàl·liques que els hi van donar vida i que es poden veure durant la visita a l’espai.
El “claustre dels gats” representa un dels espais més intimistes i que millor reflecteixen el pas del temps al cenobi. De tipologia baixmedieval, els seus inicis, entre els segles XIV i XV, es definien a través de porxos i galeries descobertes que enllaçaven l’espai, un pati descobert, amb els edificis de la cuina i el refetor.
En aquesta primera galeria es disposaven les aigüeres per rentar la roba de la comunitat, definint la funció que tindria l’espai. Amb el temps, però, la necessitat de l’ús de l’espai com a safareig va fer créixer la galeria fins a la disposició en forma de claustre que coneixem, amb diversos armaris al voltant per desar la roba i piques per fer la bugada.
Prova del seu ús continuat és la construcció a finals del segle XIX i començaments del segle XX de dos grans safareigs a la part central del claustre, que es conserven actualment i que, juntament amb les piques de pedra que també s’exposen, són testimoni dels seus usos al llarg del temps.
L’espai conegut com a claraboies es localitza al segon pis del cos de la infermeria del monestir, aixecada entre la segona meitat del segle XVI i XVII, pel mestre de cases Bertran de Déu a partir d’un contracte de l’any 1568.
En origen, va ser projectat com un espai porxat, a manera de golfa però, posteriorment, seguint les prescripcions de tancament de la clausura, es va tancar amb gelosies i s’hi van anar construint cel·les. Estructuralment s’organitza amb una gran coberta a doble vessant que recolza a sobre d’una filada central dels grans arcs de maó disposats en sardinell.
Abans de les darreres reformes, l’àmbit de les claraboies comprenia dos grans espais: la claraboia de l’Estrella, actualment la Sala d’Actes del museu, i un segon espai compartimentat en diverses cambres, entre les quals hi havia la cel·la de l’Àngel de la Guarda i les actuals cel·les de Sant Joan i de la Labor. A la cel·la de l’Àngel, Eularia Anzizu va crear l’any 1902 el primer “Museuet”, que reunia peces de tota mena procedents del tresor del monestir.
La signatura dels acords entre la comunitat de clarisses i l’Ajuntament de Barcelona l’any 1972 va comportar la cessió de l’edifici històric del monestir per convertir-lo en museu a canvi de la construcció d’un nou convent situat on fins llavors hi havia hagut l’hort gran.
El 1976, es van iniciar les obres del nou convent de Pedralbes, situat a l’altra banda dels horts de la cuina i el camí de les donzelles. L’edifici, projectat per l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, va dotar la comunitat de nous allotjaments, jardins i de les comunicacions soterrades amb els espais de clausura de l’edifici històric. Es tracta d’un edifici modern que intenta dialogar amb el conjunt històric amb les seves façanes aplacades amb un paredat de pedra i el seu coronament amb una teulada a doble vessant.
La nova delimitació de la clausura va permetre la definitiva obertura pública del monument sense desatendre les necessitats de la vida contemplativa. Així, l’any 1983 s’obria al públic el museu del monestir de Pedralbes, annexat al nou convent de les religioses.
L’orgue és un instrument polifònic de vent (aeròfon) d’un o més cossos sonors i proveït d’un o més teclats, el so del qual és causat per tubs labials o de llengüeta. Durant l’edat mitjana i el Renaixement era l’únic instrument que es podia tocar en la música religiosa i, per això, se’l relaciona sempre amb el culte.
L’orgue que es conserva a l’església del monestir va ser construït a finals del segle XIX, i la seva ubicació va comportar haver de reformar la paret de separació de l’església amb els cors alt i baix. Així, es va reforçar aquesta paret i s’hi va col·locar una reixa de ferro, a similitud de les existents a les capelles laterals.
Va ser en aquesta mateixa època que es va remodelar l’església seguint els paràmetres restauradors propis de l’època, consolidant els elements històrics i redecorant-los per assolir una imatge ideal del període gòtic. En aquesta intervenció neogòtica, els murs interiors van ser revestits i pintats de nou imitant carreus i es va instal·lar un nou paviment hidràulic i de parquet.
1.
Identifica els llinatges dels Luna, Llopis i Montcada
_____________________
2.
Pots trobar els escuts del monestir presents a l’arcsoli de la tomba?
_____________________
3.
Pots trobar els 5 lleons amagats en els sepulcres?
1.
Sabries trobar el plafó ceràmic de la conquesta de Mallorca?
_____________________
2.
Pots trobar un faristol?
_____________________
3.
On és l’antic telèfon de la infermeria de la comunitat de monges?
_____________________
4.
On són les antigues cel·les de la infermeria?
_____________________
5.
On és l'escut de Felip II?
Els retaules facticis combinen peces pictòriques i, ocasionalment, escultòriques, de procedència i estils diversos. Així, hi podem trobar pintures flamenques agrupades amb d’altres de factura autòctona o hispànica. Sovint, les taules han estat retallades o ampliades per tal d’ajustar-les a l’espai que havien d’omplir en una nova estructura.
En general, els retaules facticis es van fabricar a mitjan segle XVI i s’inspiren en les arquitectures classicistes de l’època. Tres d’aquests facticis conserven l’heràldica de les monges que els van costejar o posseir. Aquests retaules constitueixen un conjunt ben singular i probablement sens parangó fora del monestir. La taula del retaule factici de la cel·la de sant Joan coneguda com a Sagrada família de la mosca és una composició anònima del segon quart del segle XVI, feta a tremp i oli sobre fusta.
Ressalta, sobre el cap de sant Josep, la figura d’una mosca representada de manera excepcional i amb tot detall. Són diverses les interpretacions donades, tan artístiques (com un exercici de virtuosisme de l’autor) com simbòliques (al·legoria de la mort, la pesta, el diable o la temptació).
En tots els monestirs, la infermeria és una peça essencial tant pel seu significat, que encaixa amb l’esperit d’hospitalitat de molts ordes monàstics, com per les necessitats d’assistència dels membres malalts de la comunitat. En el cas dels ordes femenins de clausura, l’existència de la infermeria es feia més necessària atès que les germanes un cop ingressaven a la comunitat ja no en sortien excepte en casos molt excepcionals.
El metge i el barber eren els únics homes autoritzats a entrar en aquest espai de la clausura i eren ajudats per la germana infermera que era un dels càrrecs importants de la comunitat. Els comptes de la infermeria incloïen la compra de plantes i altres preparats medicinals a diversos apotecaris de Barcelona i certs aliments específicament per a les germanes malaltes. Notícies diverses mostren que les malaltes gaudien d’una dieta especial i certs privilegis com, per exemple, estar exemptes de l’obligació de guardar silenci permanentment. Un testimoni ben curiós de l’ús de l’espai és l’antic telèfon de la infermeria que encara es conserva, tot i que ocult.
El plafó ceràmic anomenat tapís de Mallorca està elaborat amb rajoles estanníferes policromes amb òxids de coure, antimoni i cobalt. L’emmarcament ornamental, amb rajoles de mostra i de mitja sanefa, assenyala una franja cronològica per a aquest plafó figuratiu entre el final del segle XVI i la primera meitat del segle XVII.
Com si es tractés d’un tapís, motius vegetals i geomètrics enquadren una composició historiada única, que recull el repertori figuratiu més freqüent a Catalunya a les rajoles dites d’arts i oficis. Subordinades a una composició unitària i deslliurades del format individual, hi ha rajoles amb la representació de vaixells, arquitectures, animals domèstics i salvatges, arbres, plantes i flors, i, finalment, activitats productives personificades en caçadors, pastors o llauradors.
Amb totes aquestes rajoles es configura un paisatge costaner on destaca la presència de fulles dites del lliri, que permeten identificar la primera producció de rajoles d’arts i oficis al Principat, a partir del primer terç del segle XVII. S’identifica el paisatge mediterrani del plafó amb l’illa de Mallorca.
Malgrat que la infermeria es trobava ja necessitada d’obres de millora des de la primera meitat del segle XV, no va ser fins avançat el XVI que es va disposar del finançament per construir-ne una de nova. L’any 1568, gràcies a una donació de 600 ducats donats pel rei Felip II, de qui conservem els dos escuts encara a la sala, la comunitat va encarregar al mestre de cases Bertran de Déu la reconstrucció de la infermeria conventual, que s’havia esfondrat parcialment.
L’obra es va iniciar immediatament, però sembla que la seva construcció es va perllongar fins ben entrat el segle XVII, amb un important canvi de projecte. L’edificació de la nova infermeria va suposar l’enderroc parcial de l’antic cos medieval i l’assimilació dels seus murs de tancament de la planta baixa i el claustre en la nova estructura.
Aquest cos nou s’obria a l’hort per mitjà de grans arcs carpanells. El principal impuls constructiu d’aquest cos es viuria, però, al llarg del segle XVII, amb un projecte renovat de majors proporcions i entitat arquitectònica.
El faristol és un moble de llarga tradició en la cultura europea. A l’edat mitjana era emprat sobretot en estudis, biblioteques i cors, i el seu ús era constant. La iconografia medieval ens il·lustra diversos models adequats a les necessitats del moment, tant de sobretaula, de peu, simples, dobles com giratoris.
El model de mida gran, que és el cas del monestir, permetia reposar-hi a dins els grans volums dels cantorals que podien ser seguits des del cadirat del cor. En acabar la litúrgia, els llibres es dipositaven al cos interior sense haver-los de desplaçar.
El faristol que es conserva a la infermeria és de finals del segle XVI, de planta quadrangular truncada, de dos cossos. Al frontal hi ha un arc conopial retallat i gira mitjançant un cilindre collat a la base que configura un armari de planta quadrada amb les quatre cares decorades per falsos plafons i bastidors. A l’interior hi ha dos prestatges per desar-hi els cantorals i destaquen les motllures que decoren els plafons i coronen l’armari pel cantell superior i pel sòcol.
Si bé es pot deduir que el monestir ja disposava al segle XIV de la infermeria com un cos individual, es desconeix si aquesta primera infermeria medieval, esmentada en un inventari de l’any 1364, estaria tan preparada com la que es va aixecar en època moderna entre finals del segle XVI i durant el segle XVII.
La nova infermeria renaixentista responia als nous conceptes de medicina i higiene de l’època i estava preparada per poder-se aïllar de la resta del monestir en cas d’epidèmies. Disposava d’una porta de comunicació al claustre que podia ser tapiada i d’un accés directe a l’hort, a l’exterior, i disposava, a més, d’unes dependències pròpies com procures, cuina, o capella. A diferència de la primera infermeria, a més, aquesta nova disposava d’habitacions per a quatre malaltes que es podien aïllar també entre si. A la planta superior, quatre grans arcs de mig punt fets de maó sostenen la coberta de vessants de les golfes, que a partir del segle XVIII van ser compartimentades amb noves cel·les privades.
Si bé es pot deduir que el monestir ja disposava al segle XIV de la infermeria com un cos individual, es desconeix si aquesta primera infermeria medieval, esmentada en un inventari de l’any 1364, estaria tan preparada com la que es va aixecar en època moderna entre finals del segle XVI i durant el segle XVII.
La nova infermeria renaixentista responia als nous conceptes de medicina i higiene de l’època i estava preparada per poder-se aïllar de la resta del monestir en cas d’epidèmies. Disposava d’una porta de comunicació al claustre que podia ser tapiada i d’un accés directe a l’hort, a l’exterior, i disposava, a més, d’unes dependències pròpies com procures, cuina, o capella. A diferència de la primera infermeria, a més, aquesta nova disposava d’habitacions per a quatre malaltes que es podien aïllar també entre si. A la planta superior, quatre grans arcs de mig punt fets de maó sostenen la coberta de vessants de les golfes, que a partir del segle XVIII van ser compartimentades amb noves cel·les privades.